Diu Georges Canguilhem que “totes les formes vives són monstres normalitzats”. Les sis intèrprets de FAM es presenten com sis arxius vivents, sis documents de carn i ossos. Posen en joc la seva experiència (encarnada), però també una sèrie de contes de l’era contemporània que parlen dels trastorns d’alimentació, de l’envelliment i del consentiment. En definitiva, del cos com a espia ocupat (i polititzat) per diferents models. FAM convida a preguntar-se de quina manera ens relacionem amb nosaltres mateixes a través de l’autoestima i, amb altres, a través de les relacions sexoafectives, per descobrir que el cos és al mateix temps el problema i la solució. Allò que comença com un réquiem pel descans dels cossos, es transforma en un himne/dansa per la diversitat, pels afectes, les acciones, les passions… Tot allò que ens desentumeix, ens desperta i descol·loca els límits.